SANT JOAN :: Festes de Ciutadella de Menorca

Dos dies...

Ariane

Un silenci estrany dominava els carrers del poble de Ciutadella. La olor a cavall i a gin amb llimonada anava desapareixent poc a poc sense deixar rastre, les avellanes havien estat replegades la nit abans, els cavalls ja reposaven als seus estables i la suor que hi havia a la pell de la gent dia 23, al primer toc de flabiol, s’anava convertint en llàgrimes i pena al ritme del darrer toc de flabiol.
El fabioler, el caixer fadrí, el caixer casat, el caixer pagès, el caixer senyor, la capellana i tota la resta de caixers, anaven capbaixos caminant lentament i sense fer renou, possiblement pensant que en quan s’aixequessin del llit el dia després tot s’hauria esborrat una altre vegada, com passa cada any.
Sant Joan havia acabat en un tres i no res, sense adonar-me’n. Semblava mentida que fos ahir quan anàvem cap a la plaça des Born a veure es jaleo o quan tiràvem avellanes per sa “Contramurada”... han estat uns dies tan genials que sembla que tan sols han passat en pocs minuts. 48 hores intenses, sense descansar un sol minut, amb el cor bategant ràpid, esperant que els cavalls botessin amb art i valentia. La sensació de observar a la gent com cantava, ballava, feia botar els cavalls i bevia aquella beguda que et capgira el cap, era una cosa inexplicable, no hi ha una paraula concreta per descriure allò que sents. L’arena que es fica dins les sabates, el gin amb llimonada que et cau damunt ja que les persones que n’han begut més de la conta no controlen el seu pols, la baba de cavall que més d’una vegada t’embruta la roba i les carícies que els hi dones a aquells animals que es moren de calor però que són els protagonistes de les festes.
En conseqüència de totes aquestes sensacions, de la felicitat i del deliri, era de esperar que als darrers minuts de les festes, quan tothom ja no podia més, quan només es sentia el fabioler tocant aquella simfonia i la respiració de tota la gent que estava allà, a més d’un se li fugissin les llàgrimes.
El so del tambor i el flabiol era cada vegada més dèbil i més i més i més... Fins que va deixar de sonar. Tothom aplaudia amb força i ganes, amb les llàgrimes que relliscaven sobre les seves cares i la xispa d’un somriure a punt de sortir esperant que tot el temps que passés abans de el pròxim Sant Joan fos tant curt com un simple somni.
Molta gent segurament es preguntava, per quina raó deuen plorar, si és una festa com totes les altres de l’illa de Menorca... Pot ser és veritat, no obstant, les coses són diferents, no es fan els mateixos actes i la gent ho sent d’una manera diferent, això fa que siguin unes de les més visitades, pel sentit que els hi donem els ciutadellencs i ciutadellenques.
Un any més han passat les festes que més estimo del món, les úniques que em fan plorar i emocionar-me, les que treuen de la gent tota la seva energia i a les que dono més sentit per la seva bellesa. Pensar en que falta un any sencer per tornar a sentir tot això, m’entristeix, així i tot, els dos dies de festa ho compensen tot ja que, Sant Joan és Sant Joan.

< Anterior		Següent >

[Tornar]