Inici 
Articles de festa Sant Joan
Articles de festa Sant Joan | Sant Joan |
|
|
|
|
Pau Faner Rajoles vermelles, molt ben pintades d'almangre, i una finestra de balcó, amb cortinatges, sempre sumida en la penombra. Un llit alt, la son i els dies, i un toc de fabiol darrera els vidres. Venia Sant Joan. Sant Joan venia cada any. El contrapunt del tambor, sec, tallant, rompia la tarda de cristall. I les flors que adornaven les coes dels cavalls, els fronts, les estrelles de mirall, la salivera blanca dels cavalls negres, la suada; les flors que també guarnien el tambor, i les buldrafes brodades, i les botes negres, amb esperons de plata, i l'eguinar del cavall... Venia Sant Joan. El meu avi, caixer fadrí i caixer casat, es tornava vestir de gala, ja era mort, quan jo vaig néixer, el meu avi, però es tornava a vestir de gala per tornar qualcar, cavaller invisible, amb la desfilada de Sant Joan. Davall els tocs de tambor i el tirurirurit-tirit-tirom del fabiol, davall la pluja d'avellanes, damunt la sentor aspra de l'arena de platja que escampaven pels carrers, amb el somriure content del caixer senyor i el bot eufòric de sa capellana, aclaparats per la xafogor de juny, per l'ocre de les façanes, i el blanc de calç, i els ulls enlluernats, cécs dels qui fruïen de la vida i la festa, amb els cavallers nous i vells, tot, tot l'amo, hi havia el meu avi.El meu oncle, llavors un jovenet entusiasta, es provava el segon parell de calçons blancs, perquè era plantós i havia d'anar ben planxat i ben net. El meu conco es provava els calçons i els ulls li espurnejaven dins el mirall, amb un amor damunt els llavis i els cabells negres com a carabó. I les fadrines corrien, quan encara hi havia fadrines, i les dolces eren blanques com els capells blancs, i les dents encara eren més blanques, davall els bigotis negres. Quan va morir la meva cunyada, que era prou jove com per dir-se fadrina, va sonar el tambor i el fabiol, al pas del taüt negre; Sant Joan va passar una mà de vidre per damunt tots els cors glaçats, i els va trencar, els va esmicolar de pena i de nostàlgia. Quan va morir el meu oncle -el meu conco— la meva germana, que ja era morta, el va rebre amb una embosta d'avellanes trencades, una estrella de cavall de Sant Joan i uns calçons blancs de caixer fadrí. -Qualca dalt el cavall de la boira -li va dir- i tornaràs a ser jove; però no bufis el mirall, no cal que bufis el mirall, seria debades. |
| < Anterior | Següent > |
|---|
