Una de les seixanta cançons recollides és aquesta que diu així: “La nit de sant Joan és una nit molt alegre. / Son pare li està dient: - Joan, per què no t’alegres? /- Com me tenc d’alegrar jo si m’han pres sa meva prenda? / L’han portada lluny de mi perquè mos uis no la vegen. // Un dia jo vaig passar pes portal de casa seva: / ella es va posar a plorar; jo plorava molt més que ella...// La nit de sant Joan és una nit molt alegre”.

Com és fàcil d’observar, es tracta d’un romanç curt, molt senzill, que presenta els trets més típics d’aquesta poesia narrativa tradicional:

• Versos monorims apariats i amb assonància, de catorze síl·labes, tallats per una cesura que deixa dos hemistiquis ( 7-, 7 a, 7-, 7a, 7-, 7a...), sense gaire preocupació formal (repeteix, per exemple el mateix lexema alegre –adjectiu- i alegres –verb) .

• Elements dialogats, que aporten dramatisme i vigor a l’escena.

• Fragmentarisme, que permet al lector o a l’oient d’imaginar-se molt més del que el text escadusserament diu. Hi ha una gran el·lipsi temporal després de la pregunta del pare i la resposta del fill: ... “Un dia jo vaig passar...” i ja no en sabem res més d’aquell amor frustrat.

• Presència de qualque tret lingüístic digne de comentari. Així la forma “vegen”, 3 pers. pl. del present de subjuntiu antic del verb “veure” (veja, veges, veja, vejam, vejau, vegen); la perífrasi modal d’obligació “tenc d’alegrar” “tenir de + infinitiu” -en tost de la usual avui, però incorrecta, “tenir que + inf.”-; l’ús del determinant possessiu simple “mos” i el ieisme en el nom “uis” front a les formes reforçades modernes: “els meus ulls” o “es meus uis”...

• Atenció també al castellanisme antic “prenda”, sinònim de “penyora”, però aquí amb el significat de ‘persona o cosa molt estimada’. Observau el mateix mot, que surt en aquesta peça popular mallorquina, molt adient també amb la nit més curta de l’any: “Sa lluna cercava es sol / tres hores abans des dia, / i jo, com m’enamorava, / cercava la prenda mia”.

En fi, ja es veu que encara que el text és curt, el comentari pot ser més llarg.

Na Maria Jesús Martí Camps, també néta de Francesc d’Albranca, havia enregistrat amb la seva pròpia veu algunes de les cançons de l’avi, en un LP de 1979, titulat “Es Tresor d’Albranca” (Tonades i cançons antigues de Menorca), el qual avui deu ser mal de trobar; no m’explic com no se n’ha fet una nova edició en CD perquè el treball de nam Maria Jesús continua tenint força interès. En aquest vinil podem escoltar una versió musicada del romanç esmentat. Hi sentim una ambientació de festa bulliciosa (posem que a un caragol de Santa Clara, amb el rerafons del tambor i el fabiol), que s’oposa molt bé amb la malenconia que embolcalla el jove enamorat, trist per no poder ser al costat de la seva “prenda”.

El contrast entre el món exterior amb la bulla de la gent i el trist estat interior de l’individu resulta sentimentalment molt rendible i accentua el clarobscur de la vida. En aquest marc, el pare o la mare mostra preocupació per l’abatiment d’ànim del fill, que a més a més nom Joan. La qualcada és defora, però la processó va per dedins. I la pregunta paterna denota una certa hipocresia: la resposta, per poc que hi pensi, el pare la sap. Són els pares els qui fan i desfan en matèria de festeigs oficials i de casoris . D’aquí l’amargor del retret: - Com me tenc d’alegrar jo si... , el qual recorda aquella altra cançó eivissenca: “Com voleu, germans, que canti / si el cor meu va atribolat? / Si no som el que solia, / en tenc fonament sobrat !”. Qui, si no la decisió dels propis pares, s’ha emportat lluny de l’enamorat aquella prenda, sense la qual en Joanet no pot viure ni és feliç? Però, al cap i a la fi, aquesta llunyania és hiperbòlica; no cal caminar gaire per passar davant el portal de ca ella.

La interferència del món dels adults en els amors dels joves sempre ha estat font de conflicte i així ho ha recollit la història de la literatura. Així en obres clàssiques com la Tragicomedia de Calixto y Melibea de Fernando de Rojas, el Romeu i Julieta de William Shakespeare, Los amantes de Teruel, llegenda duita al teatre per Tirso de Molina, per Juan E. de Hartzenbusch i d’altres; o, en un pla més local, els amors impossibles d’hereu i hereva de llinatges nobles en sengles famílies ciutadellenques enemigues en la novel·la d’Àngel Ruiz i Pablo El final de una leyenda. Tanmateix, no cal mirar gens enfora per trobar el mateix tema, així en l’encantament del Gorg d’Albranca, que recull el doctor Camps en el seu “Folklore menorquí. De la pagesia”. La filla del rei de ses Coves Gardes, enamorada d’un jovencell d’una tribu enemiga és posada per son pare en el dilema d’optar per acatar la prohibició paterna o la mort. Tria l’amor i, ja és clar, romandrà al fons de les aigües del gorg fins que algú encerti a trobar la pedra que el rei va tirar en el moment que dipositava el cos de la seva filla dins una caixa i, en llançar-la al gorg, pugui trencar l’encantament i s’esdevengui la resurrecció de la princesa. No cal que hi aneu: hi ha tantes pedres pels camps dels entorns, que primer ompliríem el gorg de pedreny que no l’encertaríem. I, a més, tal com estan els nostres aqüífers, poc en queda ja del famós gorg! Ara bé, si qualque romàntic així i tot ho intenta, jo li recomanaria que ho faci per Sant Joan, que és només quan pot ser que l’insòlit es realitzi, i que s’empari en la màgia d’aquesta nit.

En Joan de la cançó menorquina és un personatge que viu el mal d’amor i el sent com una punxó, més terrible encara mentre la gernació va de festa. Colguen les gents amb alegria festes(...) –és la veu del nostre gran Ausiàs March- (...) e vaja jo los sepulcres cercant..., o bé quan, “perdut lo bé que posseïa”, escriu amb altivesa mentre proclama la seva solitud i el seu orgull: “Jo són aquell qui·n lo temps de tempesta / quan les més gents festegen prop los focs / e pusc haver ab ells los propis jocs, / vaig sobre neu, descalç ab nua testa, / servint senyor qui jamés fon vassall / ne·l venc esment de fer mai homenatge, / en tot leig fet hagué lo cor salvatge, / solament diu que bon guardó no·m fall...” L’oposició semàntica entre l’alegria desbordada i el sentiment adolorit intensifica evidentment el dol del qui el viu en soledat, fent bona aquella dita que l’alegria compartida és molt més alegria i que la dolor compartida és manco dolor.

Després de referir-me, doncs, a la peça sanjoanera del Cançoner d’Albranca, compilat, repetesc, des de la distància per pruïja d’estabilitzar i guardar records d’infància per un jove universitari migjorner, fill de pagesos, entorn a l’any 1873, acabaré esmentant una imatge de quasi un segle més tard. El 23 i 24 de juny de 1969, un grupet de joves ciutadellencs, que acabàvem d’aprovar “Preu”(curs preuniversitari) a l’Institut de Maó –llavors l’únic centre d’ensenyança mitja que hi havia a l’illa -, fèiem els exàmens d’ingrés a la Universitat. A la fonda del carrer Casp de Barcelona on ens hostatjàvem algú ens va cridar perquè sentíssim a l’altre cap del fil telefònic el so del tambor i el fabiol i tota la gresca festiva. Un calfred i un cop d’enyorança. Va ser el nostre primer Sant Joan fora poble. Jo tenia setze anys. Després, les absències de la festa grossa es van repetir per mor d’exàmens, de la mili, d’un dol... A tots ens ha passat o passarà qualque vegada. I no em reprimiré de confessar que, segons coses que veus i vius i que et desagraden profundament, hi ha hagut estones en què podent-hi ser m’han entrat ganes de no ser-hi. Amb tot i amb açò..., que per molts d’anys ens hi puguem trobar i veure!