-Com recorda el seu primer Sant Joan com a fabioler?
-Com un descobriment. Vaig rebre un arropament total per part de la meva família, que llavors no tenia cap connexió amb el camp.
-Com vivia abans les festes?
-D’una manera bastant discreta i tranquil.la. Ni tan sols havia seguit mai tots els actes. Tenia el sentiment de tot ciutadellenc, però no era dels capdavanters. Tampoc havia menat mai la somereta.
-El canvi devia ser gran.
-I tant. Quan vas de fabioler, et sembla que estàs dins un núvol de somni. Saps que ets tu perquè et veus retractat. Ets tu pel que tu sents i ets el paper pel que els altres entenen. El missatge no és total fins que no arriba, és així com cada persona el percep. Passes a ser la suplantació d’un paper i d’un paradigma que no és propi teu i que no sabem fins quan durarà. Suposam que fins sempre.
-Hi ha joves que es fan pagesos per tal de poder sortir a la qualcada però, en el cas del fabioler, creu que es dóna també el mateix fenòmen de voler ser notificador?
-Pens que no, perquè a les darreres proves que es van convocar, es va registrar una baixíssima participació. L’any 1988, quan vaig obtenir la plaça, vam ser 34 o 35 aspirants, tot i que llavors no s’associava el fet de ser notificador a exercir com a fabioler. En canvi, l’any passat només van ser cinc o sis. És curiós.
-A què ho atribueix?
-Cada vegada més, la gent que participa creu que Sant Joan es fa llarg. Per aquest motiu, la tendència és a anar reduint la participació el Dissabte de Sant Joan i augmentar-la el matí de dia 24. Així s’aconsegueix disminuir més l’esforç que implica la participació, ja que el cost humà i de sacrifici és elevadíssim. A més d’anar a la qualcada, als pagesos se’ls afegeixen les feines pròpies del camp.
-Encara n’hi ha que surten les tres tandes?
-Cada vegada són menys, llevat dels caixers, que volen assaborir al màxim el paper que tindran durant els dos anys del bienni.
-S’imagina a una dona fent de fabiolera?
-Avui en dia encara no, però amb el pas dels anys no sap ningú el què pot passar. Ara mateix, no asocïi a una dona amb la festa, ni com a fabiolera ni com a caixera. Fins i tot, la majoria de pageses són reticents a aquesta possibilitat. No hem d’anar a forçar les coses ja que, amb la mateixa regla de tres, hi ha més cavalls urbans que al camp i es podria qüestionar també l’exigència de ser pagesos.
-Fins a quin punt es veu llimitat pels comentaris del que hauria de fer? No sempre es pot dur a terme el que figura als protocols...
-El que està escrit ho estas adaptant constantment, sobre la marxa. As Pla mateix ja duim alguns anys sense fer tres voltes, quan un temps açò era primordial. No és tant el que està escrit com el que es transmet de generació en generació. El nombre de cavalls i participants a peu tampoc es sembla en res al que hi havia quan es van marcar els protocols. Tot s’ha anat modificant tant que l’únic que es manté és l’amplària dels carrers.
-A la darrera Junta de Sant Joan es va demanar que la Comitiva des Be no surti del casc antic.
-Qui decideix les visites que es fan és el Caixer Senyor.
-Però poques vegades deu dir que no...
-Perquè no hi ha peticions desorbitades, com anar a la Plaça de Toros o a un hortal des Caragolí. Les sortides compromeses pels caixers ningú les qüestiona. Els que diuen de no sortir de Ciutadella antiga haurien de veure que els que gaudim o patim som els tretze participants de la Comitiva des Be. Així com qüestiones açò, podries qüestionar moltes altres coses. Per exemple, si el Diumenge des Be originàriament era per convidar a participar a la festa, com és que s’inclouen visites a entitats culturals o socials. I si parlam del perímetre i de no sortir, també ho podem fer de les visites que pròpiament es fan, quin caràcter tenen. Enlloc d’un centenar llarg, bastaria amb fer-ne 60 o 70.
-Així com el nombre de cavallers va demancant, les visites del Diumenge des Be van creixent. Cada any s’acaba més tard.
-Però açò no només es deu al nombre de visites, sinó també a la gran acollida que et dispensa tothom. La tradició llavors era que entrassis a saludar sense posar el Be al terra, però avui en dia tothom et convida a tot.
-Cansa més el Diumenge des Be que els dies de qualcada?
-És clar que sí, perquè el terra està més calent. En canvi, dalt l’ase et vé un aire més fresc.
-A què atribueix la baixada de la participació?
-Es deu a l’abandonament de finques i a la reducció de les tandes. Els cavallers ja no fan les tres, sinó una o dues. A més, qui no ha sortit mai segueix sense fer-ho.
-Deu ser difícil contentar tothom, sobretot quan s’han de retallar voltes dels caragols...
-Sí, perquè qui pot obrir una casa a la festa vol aprofitar-la al màxim. Tot i que a Sant Joan de Missa només s’hi va una sola vegada, la gent hauria de comprendre que els cavalls han de dur un altre ritme d’acceleració en el seu retorn a Ciutadella. A més, la primera volta abans de baixar as Pla també es podria suprimir per afavorir una volta més al caragol de Santa Clara. Tot és impossible guardant un horari. Has de sacrificar uns actes en benefici d’altres.
-Quina solució hi veu?
-Veig difícil complir els horaris. Els actes són els mateixos, però sobredimensionats tant pels que van a peu com dalt cavall.
-Com ha viscut la creixent massificació de les festes?
-Llavors ja n’hi havia molta de gent¡ Sant Joan és com els Reis, que vénen cada any i la il.lusió és la mateixa. Enguany, la festa cau en divendres i dissabte. Així que fenomenal per l’assistència.
-Però tanta gent no és bona per al correcte desenvolupament dels Jocs des Pla, i més amb el precedent de l’any passat.
-Es va viure una situació imprevista, espontània i no protocolària.
-Es va actuar bé en demanar tantes vegades que s’obrís pas?
-S’ha de respectar la decissió de qui dirigeix la festa en cada moment. I si el Caixer Senyor va sentir que ho havia de fer, tots ho hem de respectar. Va quedar demostrat que Sant Joan és una festa viva, perquè es mou sobre l’evolució i es prenen decissions que no són estrictes, sinó menades per les circumstàncies.
-Enguany es volia posar una pantalla gegant as Born...
-Les solucions que ha proposat l’associació d’Amics de ses Festes de Sant Joan poden donar bon resultat. Perquè tothom no ha d’estar al mateix moment i al mateix lloc, ja que la sobremassificació seria encara major. Generar una nova oferta alternativa pot esdevenir una solució vàlida. Estic segur que així es llevarà gent, ja que molts es mouen per inèrcia.
-Creu necessari frenar l’arribada de més visitants?
-És impossible, ja que atempta contra els drets de les persones. Si volgués anar a las Fallas o a San Fermín, no entendria que no se’m deixàs gaudir de la festa. Sant Joan s’ha de mirar amb l’evolució dels 700 anys d’història coneguda, perquè qui jutjarà la festa serà el temps. Personalment, crec que l’augment de participació té bastant de positiu. Entre els cavallers i caixers es comenta molt que, si no fos per tanta gentada, Sant Joan seria una festa una mica freda, semblant a la que van conèixer els nostres avantpassats. Millor o pitjor? És la que ens ha tocat viure i hem de procurar mantenir-la. S’ha de tenir una mirada horitzontal i no vertical de la festa. Hi ha una tradició i uns protocols, però la participació és lliure. I podem estar orgullosos de tenir una festa que atregui a tanta gent.
-Com s’evita així que uns pocs la puguin espanyar?
-Pot passar qualsevol, cosa tant si vé molta gent com poca. El que s’hauria de fer és integrar als immigrants en el respecte a les festes. Aquesta és la tasca dels Amics de Sant Joan: fer que tothom pugui participar amb respecte.
-Fa uns anys, les festes van optar a ser declarades Patrimoni de la Humanitat i alguns s’hi van oposar per por a un efecte cridada.
-Aquests reconeixements són vàlids. Volem turisme tot l’any, però no per Sant Joan quan, en realitat, el cupo s’estableix per si mateix. Una vegada les places hoteleres estan plenes, ja no hi cap ningú més. Els mateixos espais on es celebra la festa marquen els seus propis llímits. Així que no crec que ens haguem de preocupar per açò.
-Quins aspectes són realment factibles de millorar?
-La sortida de la Comitiva des Be de Cal Caixer Senyor, l’anar a demanar permís la somereta el Dissabte de Sant Joan... La gent ajuda bastant i està disposada a col.laborar. No és just dir que entorpeix la festa. En tot cas, la viu tan intensament que l’absorbeix, de les ganes que en té.
-Amb els anys que duu, encara s’emociona de forma intensa?
-Sí. Voldria que aquest mes previ a Sant Joan, en què expressam d’una altra manera la nostra forma de ser, es perllongàs durant tot l’any, però a favor d’un projecte comú que seria Ciutadella. Així no només t’emocionaries uns dies, sinó tot l’any. La il.lusió per Sant Joan l’hauríem d’extrapolar a la il.lusió per Ciutadella, perquè en poguessim fer bandera també de la nostra ciutat.
-...
-M’havia demanat si encara m’emociono. I és clar que sí, perquè cada any que passa és un menys i un mes de la teva vida. Voldria tenir ara un record especial per un ciutadellenc i santjoaner, que enguany hem perdut per desgràcia, en Josep Gelabert Novella. Així com ell em va presentar a una estrella de Hollywood a un Caragol des Born, en Michael Douglas, ara es troba amb totes les altres estrelles celestials a qui dedicaria jo un bon toc de record.
-A quina hora pensa fer el darrer toc de tambor i fabiol d’enguany?
-Està bé que, com a molt tard, sigui un poc abans d’auba. Tant just encara és fosc i no ha començat a sortir el sol. Convé que la festa acabi al final de la fosca del dia de Sant Joan.
l David Marquès

-Quan comença la feina del fabioler?
-El Dilluns de Pasqua. El primer que faig és preparar els animals, amb la col.laboració de Jordi Salord i del seu fill Miquel, del lloc de Sant Joan Gran. També mantenc contacte amb els caixers nous del bienni, perfil la inscripció dels cavallers i intent establir criteris a nivell teòric com, per exemple, com actuar si ens trobassim algun immigrant que fés de missatge o pagès i volgués sortir a la qualcada. No sé si els protocols ho privarien, però és una possibilitat que encara no s’ha donat. Els protocols parlen de l’amos, fills de l’amos o missatges, però no de dones. Si s’establissin ara els protocols, la festa seria diferent.
-I la dona en seria més protagonista, segur...
-Sí, amb llistes cremallera i tot. Per açò, allò més important és mantenir el que és una relíquia del passat. Tot i que constitucional, ètica o humanament hi podria haver altres valors que farien participar a més gent, jo no miraria de forçar -ho. Així com en fotos antigues veim com era abans la participació, les generacions futures veuran com és la festa en aquest moment. Així sabrem quin és l’equilibri real que més convé a la festa.
-Quan comença a sonar el fabiol?
-Per Maria Auxiliadora. Segons marca la tradició, comença a estar ben vist practicar amb el fabiol.
-Es gira encara en sentir el so d’un fabiol enmig del carrer?
-Sí. Em crida l’atenció. Enguany mateix em va passar, curiosament el dia de Maria Auxiliadora. Supòs que devia ser un d’aquests fillets tant vius que hi ha, que ho devia saber i va fer aplicació de la norma.

Ultima Hora 16.06.2006