En Miquel es va especialitzar a L’Hospitalet de Llobregat, on va fer un curs de ferrador a l’ECAE (Escola de Capacitació Agraria Equestre) que va durar set mesos, allà va rebre classes sobre el món del ferratge que barrejava l’ambit teòric i el pràctic.
L’aprenentatge d’aquest ofici, va suposar per en Miquel poder continuar lligat al món del camp. Abans de la seua especialització havia fet de pagés, la qual cosa li va permetre tenir un primer contacte amb el món dels cavalls.
Es mostra content i orgullós de formar part del grup de vuit ferradors amb els que compte el camp menorquí. Els ferradors duen a terme la seua labor durant tot l’any, però és especialment durant els mesos anteriors a Sant Joan quan més feina tenen.
Actualment pot arribar a ferrar una vintena de cavalls per setmana i el seu àmbit d’actuació abarca no tan sols l’area geogràfica de Ciutadella si no que també es desplaçá a la resta de l’illa, però és a la capital de Ponent i a Ferreries on segon ell hi trobam un major nombre de cavalls.
La funció dels ferradors com en Miquel, és protegir el casc del cavall perquè no tengui un desgast excesiu.
Durant la major part de l’any la ferradura que els cavalls utilitzen és de ferro i el normal es que es barati cada dos mesos; però és per les festes de Sant Joan quan aquestes ferradures de ferro són reemplaçades per unes altres de goma, que permeten que el cavall s’aferri amb més força al paviment dels carrers de la ciutat, amb l’intenció salvaguardar l’integritat de l’animal.
En Miquel ens conte la difícil situació dels cavalls de l’Antiguitat, ens explica com ”durant l’època dels grecs els cavalls no duien ferradures, si no que anaven amb una espècie de folro d’espart”. No seria fins després que s’obtés per les ferradures de ferro, la qual cosa va millorar el benestar dels cavalls i va permetre donar-lis una utilitat de mitjà de transport.
El procés de ferrar no té una duració fixada, però en Miquel diu que sol durar devers una hora ”n’hi ha que amb un moment ho tens aclarit però n’hi ha d’altres que no hi ha manera i és que en part depén del caràcter del cavall”.
Aquest procés es divideix en quatre parts i comença tot just s’ha retirat la ferradura de la pota:
1. Retallar el casc, així es pot retirar les restes que sobren de la pota.
2. Adaptar la ferradura a la forma de la pota amb el martell.
3. Clavar els claus.
4. L’acabat o fer el rebetut. Amagar els claus i ficar-los dins el casc.
Durant les festes hi ha un ferrer de guàrdia, des de fa uns anys enrere és en Toni Petrus, que permet solucionar qualsevol problema que sorgeix amb les ferradures dels cavalls.
En Miquel espera poder continuar durant molt anys amb aquesta feina amb la que tant gaudeix; i té com exemple a seguir a la figura de n’Antoni Marqués, també conegut com en Toni de Son Morro, que és el ferrador més antic de l’illa.
En Miquel s’il.lusiona pensant que forma part d’aquest grup de treballadors que fan de la seua feina artesanal una manera d’ajuda per a la supervivència de les nostres costums tan arrelades però alhora tan desconegudes per una majoria de nosaltres.
Per Sant Joan que ningú cerqui en Miquel per ferrar cap cavall, eh? Què se’n va de festa!

Toni Lliteras / Ultima Hora Menorca 31.5.2006